Agencia Prensa Rural
Mapa del lloc Web
Suscríbete a servicioprensarural

Aniversari de la pitjor catàstrofe natural en un país llatinoamericà
Omayra tindria 43 anys
Colòmbia recorda l’erupció volcànica que fa 30 anys va provocar la mort de 23.000 persones a Armero. L’agonia televisada d’una nena es va convertir en el símbol d’aquella tragèdia
Abel Gilbert / dilluns 16 de novembre de 2015
 

«Jo visc perquè he de viure, i a penes tinc 13 anys». Per molt temps, aquella veu, només la veu, va fer estremir els colombians i tot el món. La finor d’aquella veu sempre va enganyar. Qui parlava així era una nena enfonsada en el fang, atrapada per una biga. La seva agonia de 60 hores va ser relatada gairebé en temps real pels mitjans de comunicació. «Per favor, no més fotografies», va demanar ella, Omayra, amb una dolçor que les circumstàncies negaven: l’aigua fosca li cobria el mentó.

La mirada d’Omayra Sánchez torna a interpel·lar Colòmbia al complir-se 30 anys d’un desastre que segueix sent inenarrable. Les paraules encara es mostren incapaces de descriure el que es va desencadenar a les 23.20 del 13 de novembre del 1985: uns 90 milions de metres cúbics de lava i fang es van precipitar a més de 300 quilòmetres per hora sobre Armero, un poble d’uns 50.000 habitants.

El billar del governador

L’allau del riu Lagunilla, originada després de l’erupció i el posterior desglaç del Nevado del Ruiz, al cinturó volcànic dels Andes, va provocar la mort de 23.000 persones, simbolitzades en la figura exànime d’Omayra. L’activitat al cràter Arenas havia començat mesos enrere. Les advertències no van ser escoltades. Quan encara era possible una resposta estatal, el governador de Tolima es va negar a agafar el telèfon. ¿Com volien que interrompés el seu joc de billar?

Però ¿què és avui Armero, tres dècades després que milers de cossos apareguessin flotant amb el fang enganxat a la pell? ¿Fins a quin punt els efectes del desastre configuren part d’un trauma col·lectiu més ampli? El poble que algun dia va ser conegut com la capital blanca, per la seva producció cotonera, ha quedat abandonat. Com qualsevol ruïna, sempre un vestigi recorda que, abans del fang i el silenci, allà hi va haver vida. Ha quedat dreta la plaça principal i una espècie de santuari popular, aixecat on va quedar atrapada Omayra. «Mama, si em sents, jo crec que sí, resa perquè pugui caminar i aquesta gent m’ajudi», va dir davant de les càmeres, quan encara creia que això era possible. Un infart va acabar amb el seu calvari. Els colombians avui li deixen flors i ofrenes. A alguns els agrada creure en els seus miracles.

Juan David Correa és autor de La semana que cambió Colombia, el llibre de cròniques que narra la setmana compresa entre la fallit assalt al Palau de Justícia, a Bogotà, per part del M-19, i la pitjor catàstrofe natural de la història del país. Els dos episodis estan en el seu criteri fatídicament lligats. «L’Estat va guardar silenci davant l’evidència…Va començar a passar el temps, i tot va anar quedant com un conte terrible».

L’alerta i les ajudes

Els supervivents culpen el Govern de Belisario Betancourt per la falta d’atenció a les alertes. Per primera vegada després de 30 anys, la Creu Roja colombiana va reconèixer fallades en l’atenció als habitants d’Armero. «¿Qui va robar les ajudes?», s’ha preguntat El País, de Calí. El bestiar i els cultius han desplaçat part de les tombes. Surten a llum noves fotografies. Però una vegada i una altra es torna a Omayra. «Sempre estarà present, la recordaré fins a l’últim dia», va dir la seva mare, Aleida Garzón.

Frank Fournier, el fotògraf francès que va capturar la seva mirada, no la pot oblidar. «Va tenir, en la mort, un coratge i una dignitat que poques persones poden tenir», va dir a la revista bogotana Semana. I, sobretot, els colombians tornen a aquella veu, la veu dels instants finals, que seguirà reverberant com la font inesgotable de la compassió. «¿Puc dir les últimes paraules? Mama, si em sents, crec que sí, resa perquè jo pugui caminar i aquesta gent m’ajudi, mama t’estimo molt, i papa, germans, jo... Adéu mare».