Patricia Restrepo va arribar al poblat de Santa Lucía el 31 de gener de l’any passat. Ho va fer amb els 250 integrants del Front 18 de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) al qual pertanyia. Enrere quedaven tres lustres de vida guerrillera. Al davant, una pau tan il·lusiodora com incerta. Des d’aquell dia viu a l’anomenat Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR), una ciutadella de cases prefabricades construïda en plena serralada occidental dels Andes colombians, a dues hores del municipi d’Ituango, a la regió d’Antioquia. El de Santa Lucía és un dels 26 campaments escampats per tot el país on es van reagrupar els 8.000 homes i dones de la guerrilla per iniciar el seu trànsit a la vida civil després d’haver firmat la pau i posar fi a una guerra de 52 anys.

Un any després, segueix sense ser fàcil agafar el senyal d’internet entre les abruptes muntanyes d’aquesta regió, però Patricia Restrepo ho segueix intentant cada nit, enganxada al mateix arbre. Prova ara de comunicar-se amb la seva germana, exguerrillera com ella, que fa unes setmanes va deixar el campament i se’n va anar cap a la ciutat de Medellín. La jove excombatent vol seguir els seus passos. Ha passat un any i diu que ja està avorrida i molt desorientada per no saber què serà del seu futur.

I és que tot va començar malament. La majoria dels 26 acantonaments que van acollir els guerrillers no tenien les més mínimes condicions per viure. «El Govern va prometre tenir-los acabats i no ho va complir. Van creure que perquè havíem passat tota la nostra vida a la selva, havíem de viure com animals. Quan hi vam arribar no hi havia sanitaris, ni aigua potable ni energia. L’alimentació arribava escassa i a vegades en mal estat. Les cases no estaven ni començades i vam haver de dormir sota plàstics durant mesos», lamenta Patricia Restrepo.

Campaments inacabats

Encara avui, segons les Nacions Unides, només sis del total de 26 campaments estan acabats. El de Santa Lucía és dels que avui sí que estan gairebé acabats, gràcies en gran part als mateixos guerrillers que es van posar a fer aquesta feina. Els endarreriments en la construcció d’aquests espais i altres incompliments del Govern colombià van afectar negativament el procés de reincorporació i l’ànim dels exguerrillers. La gent se n’està anant. A Santa Lucía, un centenar d’exguerrillers ja no hi són. En queden uns 150.

Vanesa Rodríguez no té cap d’intenció d’anar-se’n de Santa Lucía i menys ara que està embarassada. Fa 17 anys que és a les FARC, on va ingressar amb 15 després que els paramilitars matessin el seu pare. «No estic desmotivada però sí molt preocupada. Em fa por que col·lectivament no fructifiquin tantes coses que havíem pensat en la pau. Tot avança molt lentament i fa que la gent es desanimi i se’n vagi. Però jo no veig la raó perquè si un ha estat tant de temps en la guerrilla i ara se’n va, llavors ha perdut el temps. Desunits no aconseguirem res», assenyala. La seva companya Adriana Rosales reconeix haver estat molt confosa, però assegura que tampoc marxarà. «Aquí ens quedarem fins que el govern compleixi l’última lletra i l’última coma que apareix als acords de pau perquè nosaltres sí que hem complert», assegura emfàtica.

Llibertat de moviments

Des de la seva casa de fusta conglomerada, a la part més alta d’un petit turó, Gustavo López divisa tota la ciutadella. Encara li costa girar-se quan el criden per aquest nom. Durant els seus 35 anys de guerriller, els dos últims com a comandant del Front 18, va respondre només al nom de combatent Agustín Ribera. Ja no és una autoritat militar però sí el president de la junta administrativa de l’Espai Territorial de Santa Lucía, responsable de fer el seguiment del procés de reincorporació dels seus excombatents. «Les persones que se’n van perquè volen fer la seva vida o estar amb la seva família ho poden fer lliurement. No hi ha cap problema», assegura Gustavo López.

Cada espai territorial és un món. En uns les coses funcionen millor que en d’altres, però la incertesa de l’ETCR de Santa Lucía no és un cas aïllat. El desànim impera a la resta de llocs que van acollir els 8.000 guerrillers de les FARC. Tots van complir amb el seu compromís de deixar les armes, però avui molts d’ells se senten profundament frustrats davant del que esperaven, davant del seu futur socioeconòmic i davant de la seva seguretat. Ho ha alertat recentment el cap de la missió de les Nacions Unides a Colòmbia, Jean Arnoult, afirmant que uns 3.600 excombatents havien abandonat els ETCR a causa de la pèrdua de confiança i els incompliments del Govern.

A l’Agència per a la Reincorporació i la Normalització (ARN), l’ens governamental encarregat de la reinserció, creuen que la situació ha millorat des que els exguerrillers van començar a rebre els subsidis econòmics estipulats i recorden que tots ja disfruten de llibertat de moviments com qualsevol ciutadà. «Uns són als ETCR i altres han anat a les ciutats o als seus llocs d’origen, on hi ha les seves famílies. Les entrades i sortides dels ETCR són fluctuants, però en qualsevol cas l’ARN té la capacitat d’atendre’ls tan bon punt siguin fora», declaren fonts d’aquest organisme a El Periódico de Catalunya.

Noves realitats

La reincorporació de les FARC a la vida civil, tant en l’aspecte econòmic com en el social i polític es considera crucial per poder aconseguir una pau estable i duradora, però el camí emprès pels exguerrillers no està resultant fàcil. És una nova vida amb nous hàbits i noves realitats. Ara ja no tenen armes ni uniforme, no obeeixen ordres i no han de formar ni marxar. Tampoc pensar si caurà un bombardeig o si els atacaran per sorpresa. Les seves preocupacions són unes altres i tenen a veure amb la incertesa del futur. La vida ha passat a ser molt més tranquil·la, però el canvi ha sigut molt sobtat. Gairebé tots tenen document nacional d’identitat, estan afiliats a la seguretat social, disposen de diners i han obert comptes bancaris.

Tatuatges i mòbils

Han aparegut els tatuatges i els telèfons mòbils a les seves vides, compren perfums per a la nòvia i passen molt temps veient telenovel·les. Molts estudien tots els matins la primària o el batxillerat, però ara gairebé no realitzen exercici físic més enllà de jugar algun partit de futbol. També van al bar del poble a prendre cervesa i a jugar a billar. Els caps de setmana pot haver-hi algun excés. No hi ha gaires més distraccions que no sigui anar a algun taller puntual de capacitació ofert per persones voluntàries que arriben a l’espai.

A Santa Lucía s’han format algunes famílies i s’han reagrupat alguns fills. Hi ha deu nens i quatre nadons. El rol de mare és nou per a elles. També ho són les feines domèstiques i el paper de mestressa de casa. En la guerrilla se solia presumir que homes i dones ho feien tot conjuntament i sense distinció. Ara, ningú sap molt bé per què, tot allò ha canviat, almenys a Santa Lucía. Abans cada un rentava la seva roba i ara el company l’hi tira la seva a la dona perquè la renti. «La meva parella sí que m’ajuda a la casa, però són pocs els homes que ho fan. Ens deixem guanyar el terreny i sembla que s’han adaptat ràpid a la societat colombiana. Hem creat un grup de gènere per treballar la problemàtica i vam fer una diplomatura que parlava de les noves masculinitats», diu Vanesa Rodríguez.

Els retrobaments familiars dels últims mesos han sigut feliços però també dolorosos per als integrants de les FARC i les seves famílies. Els guerrillers es van mantenir absents per protegir els seus éssers estimats, però el buit que els van deixar serà difícilment superable en molts casos. Adriana Rosales va tornar a veure els seus dos fills de 12 i 13 anys. Els va tenir abans d’enrolar-se en la guerrilla, els va deixar amb el pare i es comunicava amb ells quan podia. «Recuperar els meus fills seria la millor cosa que em podria passar», diu. Altres no es plantegen tornar a veure les seves famílies ni retornar als seus llocs d’origen perquè la relació ja és molt distant. És el cas de Milena Torres, que va tenir una filla sent guerrillera. «Jo no era gaire amant dels nens però em va fallar la planificació i va tocar tenir-la i deixar-la amb la família. Avui la meva filla ja té 23 anys i amb prou feines l’he vist alguna vegada. Sé que està casada i que soc àvia però la meva família ara és aquesta», diu referint-se a les FARC.

Una vegada van deixar les armes, i com a part dels acords de pau, els exguerrillers van cobrar dos milions de pesos, uns 700 euros, a fons perdut. Des de fa uns mesos van començar a percebre també el subsidi mensual de 600.000 pesos, uns 200 euros, que tindran durant dos anys. L’alimentació segueix anant a càrrec de l’Estat fins al març. Disposar de diners ha sigut una cosa nova per als excombatents que els utilitzen de diferent manera. Uns millor i altres pitjor. La majoria va comprar una nevera, un televisor, coses per a la casa, un telèfon mòbil i la roba que necessitaven. Altres també van comprar equips de so, tauletes i fins i tot una moto. Patricia Restrepo es va gastar un milió a comprar una vaca per al seu pare i Adriana Rosales va enviar diners als seus fills i en va invertir una gran part en projectes cooperatius, com posar en marxa un forn dins de l’ETCR.

Viure i treballar

No saben on viuran en el futur. Un cens socioeconòmic sobre les FARC indica que el 77% dels exguerrillers no tenen un lloc per viure una vegada s’acabi el procés de reincorporació. Les 26 ciutadelles construïdes per acollir la insurgència van néixer inicialment com a llocs provisionals, però amb el temps les FARC van plantejar la possibilitat de quedar-s’hi i establir-hi la seva nova llar de forma col·lectiva. Els ETCR són llocs arrendats pel govern a propietaris particulars i si els exguerrillers s’hi queden o no dependrà que puguin comprar-los, però també dels projectes productius que puguin implantar-se a la zona en concret, de l’accés a la terra dels reincorporats a la vida civil i també de les condicions de seguretat per als excombatents.

Dos anys de funcionament

Pel Govern de Colòmbia, els ETCR tenen una perspectiva de fins a dos anys de funcionament. «Les FARC han plantejat que s’aniran movent gradualment d’alguns espais cap a altres zones on tenien arrelament previ. Addicionalment, hi ha moltes persones que han decidit traslladar-se a les capçaleres municipals o a les ciutats. Durant aquests mesos s’anirà decantant quines tindran vocació i viabilitat de permanència i quines no. L’important és que els prestarem atenció en qualsevol dels escenaris esmentats», diuen des de l’ARN a El Periódico de Catalunya.

Ara mateix hi ha moltes incerteses sobre el futur. Les FARC sempre van tenir al cap un model de reincorporació col·lectiva que els permetés seguir units i construir una nova vida a les zones rurals de Colòmbia. Amb aquest fi, es va crear la cooperativa Economies Solidàries del Comú (ECOMUN), que pretén impulsar i finançar projectes productius, especialment agrícoles, i donar així una sortida laboral als seus membres en la seva reincorporació econòmica. Més de 5.000 excombatents ja s’han capacitat en economia solidària.

La idea és que cada guerriller inverteixi en la cooperativa ECOMUN els 8 milions de pesos, uns 2.500 euros, a què té dret si s’acullen a un projecte productiu. Les FARC aspiren a aconseguir que es constitueixin dues cooperatives, ja siguin agrícoles, ramaderes o piscícoles, en cada una de les 26 zones. Però els projectes productius presentats sembla que encara estan lluny d’implementar-se, no s’han rebut diners per finançar-los ni terra perquè s’avancin. La lentitud del procés ha fet que alguns grups organitzats d’excombatents comprin terres pel seu compte i impulsin els seus propis projectes agrícoles, però també que molts altres optin per una reincorporació individual.

A Santa Lucía esperen poder començar a treballar aviat en els projectes productius que van presentar; una processadora de fruites i un altre de bestiar per a carn i llet. Estan pendents que s’aprovi la seva viabilitat en funció que es puguin aconseguir terres aptes i també de les condicions de seguretat en una zona amb seriosa amenaça paramilitar. «Hem pensat que en aquests projectes hi podrien treballar tres comunitats de reincorporats, però encara no en sabem res i el Govern ho està dilatant molt», lamenta Gustavo López.

Assassinats 40 exguerrillers i 13 familiars

Després que se sentissin diversos trets, els cossos de Wilmar Asprilla i Ángel de Jesús Montoya es van trobar sense vida en un aparcament de la localitat de Peque, a la regió d’Antioquia. Estaven fent una trobada amb la comunitat i preparant una reunió amb un candidat del partit de la Força Alternativa Revolucionària del Comú (FARC). Va passar fa només 15 dies. Des de la firma de l’acord de pau ja han sigut assassinats 40 exguerrillers i 13 familiars. Quatre d’aquests homicidis van succeir a les proximitats de l’ETCR de Santa Lucía. Les morts se sumen als 150 líders socials i defensors de drets humans que també han perdut la vida de forma violenta aquest últim any a Colòmbia.

El paramilitarisme es podria situar darrere de tots aquests crims. Ja desarmats, els excombatents de les FARC tenen por i senten que no tenen prou garanties de protecció. Als ETRC hi ha condicions de seguretat bàsiques, però fora d’aquests espais no tothom compta amb protecció. Els esquemes de seguretat tan sols cobreixen un nombre reduït dels seus integrants. Està previst ampliar-los amb més de 1.500 efectius del mateix personal de les FARC que estan rebent formació com a escortes. La reincorporació política de les FARC és un fet i com a partit polític té previst concórrer a les eleccions al Congrés del març vinent i a les presidencials del maig.

En el record planen els centenars i centenars d’assassinats de membres de la Unió Patriòtica, un altre partit nascut de moviments guerrillers als anys 80 o el magnicidi d’uns quants candidats presidencials d’esquerra. Les amenaces a la seguretat dels excombatents estan posant en risc el procés de reincorporació i augmenta les possibilitats que molts puguin retornar a les armes. La segona missió de les Nacions Unides a Colòmbia, que va arrencar fa 3 mesos, té com a mandat precisament assegurar la implementació dels acords pel que fa a la reincorporació de les FARC a la vida civil i la seguretat dels exguerrillers.

El camarada Gentil, capitost de la dissidència

Miguel Botache Santillán, àlies ‘Gentil Duarte’ se segueix movent com un peix a l’aigua per les planes, les selves i les muntanyes de les regions colombianes del Guaviare, Meta i Caquetá. Ho fa des de fa 30 anys quan va ingressar en la guerrilla i va formar part del Bloc Oriental de les FARC, un dels més nombrosos i combatius de Colòmbia, i del qual va arribar a ser comandant d’un dels seus fronts.

Com el seu nom indica, Gentil era una persona de caràcter afable, respectada al territori i ben considerada per les seves tropes. Va estar a l’Havana participant en les negociacions de pau i també en la X Conferència de les FARC que marcaria la conversió de la guerrilla en partit polític. Mai més el van tornar a veure. Dies després, per als dirigents de les FARC, Miguel Botache va deixar de ser el camarada Gentil, va ser expulsat i declarat com un traïdor que va decidir finalment continuar en armes i no acollir-se al procés de pau.

Des de les FARC diuen que el va poder més la seva ambició pels diners. L’home afable és avui el més buscat de Colòmbia, considerat el capitost de l’anomenada dissidència, un fenomen preocupant que s’estima que ja podria tenir entre 400 i 800 homes armats. Se sap que la gran majoria dels exguerrillers que se’n van anar dels ETCR mantenen contacte amb l’Agència per a la Reincorporació. No obstant, el temor és que les demores en la implementació del que s’ha pactat, els crims contra exguerrillers o la incertesa davant del seu futur es puguin traduir en un descontentament més gran que faci que molts se sentin temptats a tornar a les armes.

Segons l’últim informe de l’Institut Kroc, encarregat de mesurar el grau de compliment dels acords, la situació dels exguerrillers fora dels ETCR augmenta el risc de deserció. «La reincorporació és un procés que necessita generar oportunitats socioeconòmiques per als excombatents i facilitar escenaris per a la construcció de la pau i la reconciliació als territoris», diu.